Repsol YPF

Que s’elabora amb llimona, sucre, molt de gel i cachaça, encara que es pot substituir per rom o vodka. Un dels principals components de la caipirinha és la cachaça, un aiguardent de canya de sucre que fins fa pocs anys no estava ben considerat i era vulgar, ja que el seu alt contingut alcohòlic (podia arribar als 54º) unit al baix preu s’associava als alcohòlics i als estrats de població amb menys recursos. 

La cachaça es va destil·lar per primera vegada el 1532, després que els colons portuguesos de les illes Madeira introduïren el sucre de canya al Brasil. Té una graduació alcohòlica que oscil·la entre els 38 i els 48º i s’obté per la destil·lació del most fermentat de la canya de sucre. 

Cada any es produeixen al territori brasiler més d’un bilió de litres de cachaça, comercialitzats sota el nom de més de 4.000 marques diferents, la qual cosa converteix aquest aiguardent en la beguda nacional del Brasil. Per aquesta raó, i per la important participació en l’elaboració de la caipirinha, l’IBA (International Bartender Association) ha inclòs aquest còctel en la llista de les 50 begudes més influents. 

La caipirinha és un combinat excel·lent. Es va crear a Rio de Janeiro com a oferta per als turistes en les caloroses nits d’estiu, ja que, a pesar del seu alt grau alcohòlic, és una beguda molt refrescant i fàcil de beure que combina l’acidesa de la llimona dolça amb la dolçor del sucre i la cachaça. 

El seu sabor, fresc i exòtic, deixa al paladar un toc llatí a carnestoltes, encara que, en realitat, el seu nom és el diminutiu de caipira, que és una paraula portuguesa que defineix els pagesos o a aquelles persones que viuen al camp.  

Esprémer la polpa
L’elaboració és molt senzilla. Per a això, es pren un got de boca ampla. En primer lloc es renta i s’eixuga bé una llimona dolça caribenya. Es talla en trossos, sense treure-li la corfa i es posa amb una cullerada de sucre al got. Es deixen reposar perquè macerin. Posteriorment es xafen amb compte amb una cullereta o un morter de fusta fins a esprémer tot el suc i la polpa de la llimona dolça. Es recomana fer-ho així perquè no és el mateix que esprémer les llimones. D’aquesta manera el matís de la pell de la fruita també s’incorpora al sabor.

A continuació s’omple el got amb gel mòlt (no s’ha de picar molt petit perquè no es fongui tan ràpid), es torna a picar tot bé, s’hi afegeix cachaça, es bat bé tot i se serveix la caipirinha en gots prèviament refredats en la nevera, amb una palleta per a poder prendre-la en glopets i decorades amb una ombrel·la de vímet. 

Encara que aquesta és la recepta típica, de cap a cap del món poden trobar-se diverses variants. Si no es té cachaça, pot emprar-se rom (en aquest cas es coneix com caipirissima), vodka (caipiroshka). En alguns llocs es prepara amb sucre morè en compte de blanc. Hi ha una variant en què s’afegeix granadina perquè adquireixi un sabor a maduixa. Altres inclouen, per exemple, una part de suc de pinya, unes gotes de llimona dolça per cada part de cachaça i fins i tot hi ha qui s’atreveix a reemplaçar aquest suc de llimona dolça per suc de coco. 

La millor època per a prendre la caipirinha és l’estiu, ja que la seva frescor evoca les platges del Brasil. No obstant això, no cal deixar-se enganyar pel seu sabor suau perquè es tracta d’una beguda d’alt contingut alcohòlic que s’ha de consumir moderadament.