Repsol YPF

Des dels anys 70, els edulcorants s’han convertit en un producte habitual a les llars. Els estereotips físics que imposa la moda per estar prim han contribuït a facilitar-ne l’acceptació per part de la societat i han trobat el seu espai en un mercat cada vegada més copat per aliments light i baixos en calories. Són productes que, en no portar sucre, necessiten comptar amb algun component que els proporcioni el sabor dolç característic. 

Els edulcorants estan compostos per substàncies sintètiques o artificials tractades químicament, ja que en la natura no es poden trobar en estat pur. Un aspecte que ha col·locat aquests productes a l’ull de l’huracà perquè fins i tot s’ha arribat a qüestionar, de vegades, la seva influència en l’aparició del càncer. Per la seva banda, les indústries dels edulcorants artificials es defensen insinuant que és una estratègia de les companyies productores de sucre, ja que el consum ha disminuït en els darrers temps.

A la Unió Europea, els additius alimentaris autoritzats es designen mitjançant un número de codi, format per la lletra E i un número de tres o quatre xifres. Sota aquesta lletra es troben els conservants, colorants o potenciadors del sabor que, així mateix, han de constar en les etiquetes dels productes que es compren.  

Entre tots els additius que se solen afegir als aliments, els edulcorants són, probablement, els més coneguts. En el cas espanyol, dos reials decrets (2002/1995, BOE del 12 de gener de 1996 i 2027/1997, BOE del 17 de gener de 1998) fixen la llista de tots els edulcorants autoritzats, així com les condicions i aliments en què poden ser emprats. 

Sacarina i astartamo 
Granulats, líquids o en comprimits petits, còmodes i fàcils de transportar, entre els edulcorants artificials més populars es troba la sacarina, avui en dia aprovada en nombrosos països. Descoberta casualment el 1878 per uns químics, la seva innocuïtat va ser qüestionada en els anys 70 arran d’uns experiments realitzats a Canadà, on es va considerar que podia influir directament en l’aparició de càncer de bufeta. No obstant això, no es va arribar a demostrar amb certesa i al començament dels 90 es va retirar la proposta de prohibició per part del govern dels Estats Units. A nivell d’Europa, està aprovada pel Comitè Conjunt d’Experts en Additius Alimentaris (JECFA) de l’OMS i pel Comitè Científic de l’Alimentació (SCF) de la Comissió Europea. 

Entre els ingredients dels productes light o baixos en calories és freqüent trobar aspartamo, una combinació de dos aminoàcids que es troben en les proteïnes, descoberta el 1965. Des de fa algun temps s’utilitza en l’elaboració de la Coca-Cola i la Pepsi-Cola. Tan sols es necessita una cullerada petita per a endolcir, perquè el seu poder edulcorant és 200 vegades major que el del sucre tradicional i tan sols aporta dues calories. En engreixar menys, és l’edulcorant químic que més recomanen els especialistes. 

L’aspartamo es transforma en l’organisme en fenilalanina (un aminoàcid essencial), àcid aspàrtic i metanol. Els dos primers són constituents normals de les proteïnes i quant al metanol, encara que és un producte tòxic, la quantitat que es forma és molt petita i no suposa riscos per a la salut. 

Efectes cancerígens
No obstant això, estudis realitzats a Itàlia fa uns quants mesos van donar a conèixer que l’aspartamo seria un agent cancerigen multipotencial, fins i tot en dosis considerades segures per les autoritats sanitàries. L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària va intervenir i va establir que, contra el que afirmaven els investigadors, no hi havia evidències fermes que permetessin dir que l’aspartamo sigui cancerigen en dosi de 40 mil·ligrams/Kg. Malgrat això, altres informacions publicades estableixen que pot produir mals de cap, ensopiment, amnèsia, molèsties òptiques, hiperactivitat, nàusees i reaccions al·lèrgiques. 

Descobert el 1937, un altre edulcorant que també va desencadenar la polèmica als Estats Units va ser el ciclamat. En la dècada dels 70, davant la sospita que pogués ser cancerigen, es va prohibir l’ús en països com els Estats Units, el Japó i Anglaterra. S’utilitza fonamentalment en begudes carbòniques, iogurts edulcorats i com edulcorant de taula. És unes 50 vegades més dolç que el sucre i se sol emprar combinat amb la sacarina, ja que endolceix menys que aquesta. Està permès a Espanya, però no així en altres països. En realitat, el possible efecte cancerigen no estaria causat pel ciclamat, sinó per un derivat d’aquest, la ciclohexilamina, el potencial cancerigen de la qual tampoc està totalment aclarit. L’organisme humà no és capaç de transformar el ciclamat en aquest derivat, però sí la flora bacteriana present a l’intestí.

Des de 1988, als Estats Units s’utilitza l’acesulfam de potassi (acesulfam-K), un endolcidor sense calories, 200 vegades més dolç que el sucre. S’empra en productes de panificació, begudes, mescles per a preparar postres i edulcorants de taula. Se sol usar en combinació amb altres endolcidors baixos en calories perquè millora el sabor dolç d’aliments i begudes. Aquest edulcorant no presenta cap risc per a la salut, ja que des del moment de la seva aparició ha passat nombroses proves per a assegurar la seva innocuïtat, fins i tot pot ser utilitzat per diabètics. El seu ús està aprovat en 90 països i també compta amb l’aprovació de l’OMS i el Comitè Científic sobre Aliments de la Unió Europea.